divendres, 11 de novembre del 2011

Matança del poble indígena Tagaeri


Indígenes Tagaeri (Font: Servindi
El sud de  la Provínicia de Pastaza, Equador, en un sector proper a Lorocachi, ha tornat a ser l’escenari de violència entre dues tribus de l’ètnia Huaorani. Els indígenes de Tigüino, encapçalats pel guerrer Omene Ima, van atacar i decapitar ahir a una quantitat indeterminada d’indígenes de Tagaeri. El gobernador de Pastaza, Guillermo Loza i el cap de Policía de Pastaza no van aconseguir tenir accés a la comunitat de l’ètnia Huaorani per concretar el nombre de morts però tot i així la CONAIE, Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador, estima que el nombre d’indigenes Tagaeri assassinats se situa entre 52 i 60.



Armando Boya, el president de l’ONHAE, Organización Nacional Huaorani de l’Amazònia Equatoriana, afirma que les possibles causes de la massacre són les empreses fusteres interessades en ampliar l’àrea d’intrevenció forestal a la reserva dels Tagaeri.

Per altra banda, la AMWAE, Associació de Dones Waorani de l’Amazònia Equatoriana, reafirma l’acusació feta per l’ONHAE constatant que “el succés es deu a l’impacte de les fàbriques i de l’explotació de l’home blanc en els territoris del poble Huoranai”.

El Parc Nacional de Yasuní, lloc on habita l’ètnia Huaorani, l’any 1989 va ser declarat per la UNESCO com a parc Bio-reserva i Herència Cultural a causa de la seva extraordinària i única biodiversitat, i de la presència de pobles indígenes com el Tagaeri. A més a més, el Govern nacional equatorià va declarar 700.000 hectàrees del parc com a “Zona Intangible”, declaració que implica una protecció total de la zona d’activitats perjudicials que puguin alterar-ne la riquesa natural.

Situació


Ver mapa más grande

dilluns, 12 de setembre del 2011

Tercermundistes europeus

Em va resultar anormal però reconfortant la tranquil·litat que es respirava dins d’un dels vagons de la línia 4 del metro barcelonès, més coneguda potser pel seu color groc llampant i per ser una de les més freqüentades durant els mesos d’estiu. Anormal va resultar ser la paraula perfecte perquè no van passar ni 5 minuts quan un grup d’uns 7, podríem dir, adolescents d’entre 14 i 16 anys van pujar a Barceloneta alçant d’una forma molesta el to de veu sense cap tipus de mirament, discutint sobre, pel que vaig entendre, quin d’ells era el culpable de la derrota del seu equip en un partit d’algun esport de platja desconegut que acabaven de jugar.  Tothom va alçar el cap per veure quin era el motiu d’aquell xivarri sobtat i com a conseqüència tothom va haver d’alçar també el seu to de veu. Proporcionalitat, no falla.
Després d’aquesta meravellosa escena el primer que em va venir al cap va ser un país que havia estat visitant aquest mateix estiu. Àustria, un gran país. I un altre molt proper a aquest que també havia tingut l’oportunitat de visitar tan sols dos anys enrere. Alemanya, un altre gran país. Germànics tots dos, ves quina casualitat. Vaig pensar: “això allà no passa”. O si passa, de ben segur que no és un fet usual, sinó aïllat. Viatjar allà és com viatjar a un altre món, és així, no hi ha més. Sentirem enveja d’ells, sentirem vergonya nostra, sentirem el que sentirem però no negarem que és digne d’admirar.
I és que allà això no t’ho trobes, allà es veu amb  una altra filosofia, una altra manera de fer les coses, una altra forma de comportar-se, d’entendre el dia a dia. Entres en un restaurant i no se sent ni una mosca, has de parlar amb un fil de veu, i et sents culpable fins i tot de fer soroll amb les sabates, no vols molestar, no vols interrompre aquella atmosfera  pacífica on la gent utilitza un to de veu baix, no vols que es noti que vens d’un país que sempre es queda una passa enrere en aspectes essencials com aquests,  d’un país tercermundista  europeu, com diria, amb tota la raó del món, el còmic Goyo Jiménez.
I la clau? On és la clau d’aquest respecte  envers els altres, d’aquesta educació exquisida, d’aquest no parlar fort, d’aquest no posar els peus on no toca, d’aquest no llençar papers a terra? Qui té la clau? Les escoles? Les famílies?
Potser tot això tan paradisíac és una simple façana que veu el turista, ho dubto, però si és així, que ens donin l’adreça del constructor, que el trucarem amb urgència perquè ens fa molta falta una construcció com aquesta, massa, diria jo.

diumenge, 22 de maig del 2011

Gràcies, senyor Monzó

Carta de resposta a l'article de Quim Monzó publicat el dia 19 de maig a La Vanguardia: Vet aquí la "Spanish Revolution"

Benvolgut senyor Monzó, som tres estudiants de periodisme a qui, juntament amb els nostres companys de carrera, no ha semblat correcte el menyspreu i la ironia vers els qui intenten canviar les coses que vostè ha exposat en la seva columna “Vet aquí la Spanish Revolution” publicada a La Vanguardia el 19/05/2011. Per aquest motiu volem mostrar-li el nostre punt de vista sobre la qüestió, com a estudiants universitaris que hem de fer mans i mànigues per pagar-nos la carrera, amb un pla d'estudis cada cop més llastimós.
És cert, la gent que es troba concentrada a les diferents ciutats més importants del país, com vostè ha dit, “ha vist moltes pel·lícules”. Pel·lícules on apareixien polítics que els prometien un estat del benestar, que es comprometien a defensar els seus drets; pel·lícules que parlaven d'un lloc digne on poder viure, amb una sanitat digna, un ensenyament digne, una jubilació digna; en definitiva, un present i un futur dignes pels quals valia la pena col·laborar econòmicament. Li sona aquesta pel·lícula?
Per altra banda, li voldríem donar les gràcies per menystenir la gent que, davant la crisi que els trepitja cada dia, per primera vegada ha decidit alçar-se i aixecar la veu en un país adormit com el nostre. Gràcies per titllar de simples “campistes” tots els "indignats" que participen en aquesta mobilització. Li recomanem que passi per algun d’aquests punts de reivindicació per tal de poder comprovar vostè mateix amb els seus ulls la diversitat d'edats i de nivells culturals, de les persones que s'hi troben concentrades. Gràcies per fer servir la seva posició privilegiada i acomodatícia com a articulista de La Vanguardia per intentar ridiculitzar aquesta protesta amb els seus números: 150.000 persones a vostè li deuen semblar poques, a nosaltres ens sembla que més feina faran 150.000 persones (i en augment) que cap persona, protestant per allò que ens interessa a tots i del que sempre ens queixem però ningú -fins ara- no ha fet mai res.
Finalment, si de debò creu que aquesta protesta no va enlloc, no entenem per què es molesta en intentar aixafar-la. Sàpiga que la generalització no és bona, com tampoc ho és interpretar els fets sense viure’ls en primera persona, ni considerar totes les parts per tal de presentar una opinió (com ha fet vostè en aquest cas en l'article).

Judit Montenegro, Mariona Sanz i Meritxell Prados. Estudiants indignades de la UAB

dimecres, 20 d’abril del 2011

Diumenges de llibres i futbol

Li agradava encendre el llum petit del seu estudi, quan es feia fosc a les tardes dels llargs hiverns de Girona. Sobretot, durant aquelles tardes depriments per naturalesa dels diumenges.
Obria el llibre amb tota la calma del món i amb un silenci gairebé absolut si no fos pel so de les cançons nadalenques que venien dels carrers i penetraven dins la casa dissimuladament i sense permís.
Col·locava el llibre a la distància justa i idea per tal de poder olorar el perfum agradable que desprenien les seves pàgines, la seva tinta, els seus secrets.
Llegia sense límit de temps, gaudint de cada paraula i captant l’emoció que l’autor volia transmetre tot recreant mentalment cadascuna de les escenes.
El mestre Puyal
Ara bé, aquest ritual quedava interromput quan jugava el Barça, l’equip que li robava i li havia robat sempre el cor.
Era llavors quan la lectura passava a un segon pla i el primer pla l’ocupava la ràdio, aquell fabulós aparell que sempre et feia companyia sense haver-li de demanar. 
Des d’una hora abans del partit, per tal de conèixer els més mínims detalls, l’encenia com per art de màgia. Li encantava escoltar aquella veu d’aquell home que l’havia acompanyat fidelment i de forma inconscient durant tota la vida. La majestuosa, imponent i respectable veu d’en Joaquim Maria Puyal. Admiració.

Escrit el 13 de desembre del 2010.

dimecres, 30 de març del 2011

Quan les olors es transformen en records

Vaig agafar la petita tovallola amb la intenció d’eixugar-me la cara però la seva olor em va envair de cop i volta, de sobte, sense avisar. Com una punyalada a l’esquena. La seva olor, la meva tovallola feia la seva olor. Aquella olor que el caracteritzava, l’olor peculiar i agradable i relaxant que sempre l’acompanyava, l’olor del seu cos, de la seva roba, de la seva mirada, del seu rostre, de les seves paraules...
Estava superant com podia aquell mal tràngol quan de cop i volta vaig tornar a sentir la seva estimada i enyorada olor. Ell. Els seus somriures. Els seus copets a l’esquena que em feien seguir endavant. Els dinars i les sessions de cine a casa meva. Les abraçades. Els secrets. Les tonteries. El petit gran equip. Les mirades. Els regals. L’amistat. Tot eren records en aquell petit però gran instant, només podien ser records. El meu Aleix, tan sols meu, el meu gran amic Aleix que se’n havia anat feia cosa de dos mesos. Se n’havia anat per sempre, i precisament aquest “per sempre” és el que feia més mal en aquell moment.
Quieta. Em vaig quedar molt quieta, immòbil, com un ésser inanimat, quasi sense respirar. Com si m’acabessin de donar una bufetada inesperada. Però al mateix temps no podia parar d’olorar la tovallola verda perquè així era com si ell fos aquí amb mi encara que no fos veritat. No podia pensar, la meva ment havia quedat en blanc, estancada en el record, el nostre record, el seu record.
Llavors aquella pregunta que havia freqüentat tantes vegades el meu cervell des d’aquell maleït dia ara tornava a visitar-me i a repetir-se: “Per què!?, per què ell!?”
Ressonava i ressonava dins meu sense cap mena de resposta.
I de cop, sense voler-ho i sense ser-ne conscient vaig notar alguna cosa humida que lliscava i travessava la meva galta. Una llàgrima. Una llàgrima salada. Ni me’n havia adonat que els ulls se m’havien començat a humitejar i a fabricar una quantitat infinita de llàgrimes.
Esgotada per la multitud de records i emocions que m’acabaven d’envair en tant poc temps vaig deixar-me caure a terra, abatuda i plorant amb la tovallola entre els meus braços i cridant el seu nom dins meu, reclamant la seva ajuda, reclamant-lo a ell, que me’l tornessin, per mi.

Escrit, aproximadament, al juny del 2009
M*